diumenge, 24 de setembre de 2017

FANTASÍAS ANIMADAS DE AYER Y DE HOY

Guardia Civil i Policía Armada (ui, perdo, "nacional") en un temible vaixell del Piolindo per a impedir una votació en un país del sudoest d'Europa en ple Segle XXI. Més ridícul no pot ser. O sí? I tant que sí! Només cal donar-los una miqueta més de temps, ja veuran com no ens deceben.

Per cert, que m'han dit que si en una manifestació o concentració en favor dels drets dels ciutadans (com el de votar o el d'expressió, sense anar més lluny) vas i crides "¡Me pareció ver un lindo gatito!", el que es gira amb cara d'emprenyat és un guàrdia civil o un policia nacional d'incognit; no falla, m'asseguren les meves fonts.


Barcelona Plaça de Sants - setembre 2017


Barcelona Plaça de Sants - setembre 2017


Barcelona Carrer de Sants - setembre 2017


Barcelona Carrer de Sants - setembre 2017


Barcelona Carrer de Sants - setembre 2017


Barcelona Carrer Premià / Plaça Osca - setembre 2017


"Temible Piolín", vaixell insignia de la Armada Española


Palacio de la Moncloa - Sala del Consejo de Ministros



dilluns, 21 d’agost de 2017

El BRAÇ IDIOTA DEL PP


Per a dissabte 26 d'agost de 2017 hi ha convocada una manifestació destinada a expressar el rebuig dels ciutadans als atemptats de la setmana anterior, en els que van ser assassinats un mínim de quinze persones, entre elles un nen de tres anys i un altre de set.

Una personatge de la CUP ha dit que la CUP s'està pensant si va o no va a la manifestació, perquè si hi és el rei d'Espanya ells no hi volen ser-hi.

És a dir, "si hi va ell, jo no hi vaig!" frase típica de nen d'entre tres i onze anys quan li agafa la rebequeria perquè s'ha emprenyat amb un semblant. No parlo d'un comportament adolescent perquè els adolescents no mereixen ser insultats amb segons quines comparacions, com per exemple amb la manera de funcionar dels personatges de la CUP.

En el cas d'un nen de tres a onze anys una frase d'aquest tipus es perfectament normal i comprensible perquè la criatura està encara en uns estadis molt inicials de formació tant cultural, com emocional, com ètica, com etc etc...
En una personatge de la CUP i tooots els seus col·legues similars, aquesta frase és pròpia de qui no ha superat la mentalitat de tres a onze anys ni la superarà mai. Per cert, quan dic "els seus col·legues similars" no estic fent servir un masculí sinó un genèric que també inclou el femení, cosa que aquests "figures" que esmento sembla clar que tampoc no arribaran a comprendre en aquesta vida (i és dubtós que n'hi hagi una altra, de vida, o sigui que la porten clara).

Arriben a ser extraordinàriament ridículs, de tan idiotes: posant l'accent en si a la manifestació hi va o no hi va el reietó, el que fan els personatges de la CUP és elevar al borbònic individu a la categoria de fonamental i reduir al no res a les víctimes dels atemptats, a les seves persones més pròximes i al gruix de la ciutadania que pensa anar presencialment o anímicament a la manifestació per a expressar el seu rebuig a la tragèdia. Això no és ser alternatiu o anticapitalista o antisistema: és ser irrespectuós, insultant, presumptuós i imbècil en grau màxim. Pel cap baix.

No és la primera vegada que els personatges de la CUP mostren aquests tipus de reaccions fruit d'una incapacitat neuronal manifesta. La seva croada antiturística n'és un altre exemple paradigmàtic. ¿Que això de l'especulació salvatge aprofitant la massificació turística és intolarable? Naturalment que sí! ¿Que la campanya de rebentada de pneumàtics d'autobusos i bicicletes i pintades coloristes a càrrec de personatges de la CUP es d'una estupidesa supina? Naturalment que també!

Però ells són així, són la CUP, personatges que van per la vida pretenent ser dipositaris de la veritat, quan no saben ni si la paraula veritat s'escriu amb "b" o amb "v", i encara molt menys saben què significa.

Ah, i no oblidem tampoc, d'altra banda, que amb les seves animalades polítiques han aconseguit més d'una vegada (i més de deu, i de cent) rebentar les coses de maneres que ni al PP se li haurien acudit. O potser sí, perquè... de la mateixa manera que Torrente era el brazo tonto de la ley, a cada dia que passa no puc evitar pensar amb més i més intensitat si no serà que en realitat la CUP és el braç idiota del PP. Que si la CUP no existís, el PP se la inventaria.

Post scriptum:
Per si a algú se li hagués acudit, aclareixo que ni sóc de Convergència , ni del PDCat ni sóc monàrquic. Simplement són un ciutadà amb molt poca tolerància a que el prenguin per ximple.

dissabte, 22 d’octubre de 2016

S'HA MATAO PACO


Doncs sí, no sé si era inevitable o no, però tenia molts números: al final, l'estàtua doblement eqüestre de Paco ha acabat per terra. Recollim-nos en uns moments de reflexió sobre tan impactant (contra el terra) esdeveniment, estimats germans.

Hi ha hagut reaccions i opinions de tota mena, cap de les quals mou a la indiferència. Una de les primeres conseqüències va ser que a Twitter -una de les xarxes socials més estúpides i malgrat tot més poderoses que existeix- es va imposar en el 'top ten' de les etiquetes la de "S'ha matao Paco". Ho trobo genial; és més, jo demanaria el Premi Nobel de Ciències Socials per a qui es va inventar la frase.

Dins del mateix Twitter algú va escriure que el Tribunal Constitucional, arrel de l'incident, havia declarat nul·la la Llei de la Gravetat. Això ja es veu que és una burda exageració: el Tribunal Constitucional no estava reunit quan Paco i el cavall van perdre l'equilibri. Ara bé, no descartem que el senyor García, ex-alcalde pintoresc de Badalona, presenti una querella contra la Llei de la Gravetat i el Tribunal Constitucional corri a suspendre-la cautelarment. És més, m'estranyaria que no fos així.

Potser convindria aclarir un concepte que no és pas menor: opino (si tothom opina, per què no ho puc fer jo?) que allò que ha estat l'objecte de les ires del personal quan passava per davant del Born -o hi anava expressament- no era l'estàtua; ni tan sols era Franco, qui fins i tot els més desinformats ja saben que porta quaranta-un anys mort. Era el franquisme.

L'any 1975 Franco va morir en cos, però no en ànima. Pel que sembla, els seus amics els bisbes conciliars (del Concili de Trento) tenien raó i l'ànima del caudillo (o del "caidillo" com diu algú també a Twitter) va pel camí de ser eterna. D'aquest fenomen se'n diu 'franquisme'.

Del que n'està farta una part molt important de la població, és a dir tothom excepte els franquistes, és del franquisme. El franquisme ha continuat en el poder econòmic i polític com si allò del seu iaio l'any 1975 no hagués estat morir-se sino agafar-se unes vacances.

Els franquistes primer es van dir "Unión del Centro Democràtico" (triple mentida) i "Alianza Popular" ('popular', de què??). Ara es diuen "Partido Popular". És d'aquests fills de puta de qui la gent n'està farta, del cabronàs de Mariano, de la arrogant, prepotent i també cabronassa de la Soraya, del ridícul xulo-piscines (o chulo-pantanos, que potser li escauria més) ex-alcalde García, del mafiós d'opereta Fernández... i de l'afamada "Compañía de Títeres Tribunal Constitucional".

Molt segurament, els que van tirar a terra l'estàtua doblement equina de davant del Born, i la major part dels que hi passaven cada dia per allà, no havien nascut quan va morir el representat a la part superior de la cosa, i per tant difícilment tal intensitat d'animadversió podia anar contra el generalito. És molt més probable que les seves energies desfogadores anessin contra els seus hereus més que legítims, a qui he esmentat en el paràgraf anterior, i als nous aprenents arribistes ("Arribistes Espanyistes" ?) que els han sortit i que porten per nom Ciudadanos/Ciutadans (si més no, no tenen la caradura de posar en el seu nom paraules com 'centre' o 'democràtic' o 'popular').

Si entenem això, entendrem que no s'ha produït cap acte vandàlic contra un monument públic, com han arribat a dir alguns d'aquests il·luminats que acostumen a situar-se a ells mateixos per sobre del bé i del mal, sinó que el que s'ha produït ha estat un intent d'aterrament simbòlic (perquè no es podia fer d'una altra manera) dels qui ens estan agredint, insultant i robant dia sí i dia també.

I finalment crec que és obligada una molt efusiva felicitació a l'Ajuntament de Barcelona. Que sí, que sí! Mai s'havia donat al poble l'oportunitat de que pogués fer el que ha fet. Sense l'excusa de "anem a posar davant del Born unes estàtues molt didàctiques per a promocionar una exposició que situa el franquisme en el seu lloc", mai no hagués estat possible que, finalment, uns quants privilegiats poguessin fer ara el que milions i milions de persones es van morir (moltes, literalment) de ganes de fer durant gairebé vuitanta anys. Emocionades gràcies Pisarello, per interpretar tan bé el paper de tonto sense ser-ho.

Apa, ja està.

Post scriptum que no té res a veure: i el Partit Socialista... a què juga?

dissabte, 30 d’abril de 2016

ELS MARISTES I LA BANALITZACIÓ DEL MAL

La carta que es transcriu tot seguit va ser publicada a la premsa i les xarxes socials l'abril de 2016. La subscric integrament i dóno fe de la veracitat de tot el què s'hi diu. Aquesta mena de rates repugnants han d'estar prohibides, perseguides i processades.


La casa de l'horror i la ignomínia.
Edifici i institució haurien de ser reduïts a pols.

MÉS ENLLÀ DELS ABUSOS SEXUALS
Els Maristes i la banalització del mal

Els sotasignants som un grup d’ex-alumnes que vam cursar l'EGB, i en alguns casos el BUP, als Maristes Sants i Maristes Les Corts (llavors les dues escoles estaven separades). En aquest escrit ens centrem en narrar el viscut als Maristes de Sants, durant un període que comprèn des dels primers anys de la dècada dels setanta fins als darrers de la dels vuitanta.

La majoria no ens coneixíem o no hem mantingut cap mena de contacte entre nosaltres des que vam acabar els nostres estudis a la institució, sinó que casualment ens hem trobat o retrobat relatant les nostres respectives experiències en diversos blocs, xarxes socials i seccions de comentaris de diaris, a arrel dels esgarrifosos casos d’abusos sexuals que recentment han vist la llum, molts d’ells ocorreguts mentre hi érem alumnes.

Cap de nosaltres va patir aquests horrors, però si volem donar a conèixer altres tipus d’abusos (físics, psicològics, d'autoritat...) soferts durant anys i callats per molts anys més, i que en absolut haurien de ser minimitzats. Sota el nostre punt de vista, aquell entorn era el clima adequat per tal de que tinguessin lloc aquests actes aberrants ara coneguts. Aquests successos d’indole sexual, alguns si que vam intuir la seva existència, havíem vist alguna relació estranya que no acabàvem d’entendre entre els mestres denunciats i algun company o havíem sentit explicar històries relacionades, com la d’un professor que mentre acotxava els nens a les colònies a l’hora de dormir, aprofitava per tocarlos.

No era infreqüent ser objecte de tocaments dissimulats per part d’algun professor o havíem de suportar la seva mirada lasciva als vestidors mentre ens dutxàvem i canviàvem. Però tot això s’emmarcava en un context de violència física i psíquica a la que estàvem malauradament habituats. En aquella escola els nens vivíem en un estat constant d’abús d’autoritat per part dels mestres.

Que llavors el mal fos banalitzat no significa que avui haguem de tolerar que aquesta experiència de dolor sigui minimitzada per aquells que li volen treure ferro i escampar un tel d’oblit. Sota el nostre punt de vista, aquell entorn de violència quotidiana, desapoderament dels infants i abús de poder, era el clima necessari per tal de que tinguessin lloc aquests actes aberrants ara coneguts.

Va ser molta la violència quotidiana de tot tipus i graus que vam veure o patir. Agressions físiques, insults, humiliacions i menyspreus generalitzats, aquests últims amb especial cinisme cap als nens que mostraven habilitats físiques, intel·lectuals o sociològiques per sota de la mitjana. I a vegades, tot plegat sobre criatures que encara no tenien ni 8 anys. Violència física i psicològica que mai vam explicar a casa, bé perquè ho veiem com a normal, bé pel temor inculcat al centre, o bé per la complicitat potser involuntària o indirecta de famílies i alumnes. Mètodes aplicats tant per professors seglars com per religiosos, bastants d’ells amb escasses o nul·les qualitats pedagògiques.

“Al meu costat de pupitre tenia com a company a un nen introvertit, encara més que jo, amb qui recordo de manera difusa una bona relació. Recordo que era un nen que podia tenir un “defecte”, era un pèl grassonet. Encara avui no entenc per quin motiu el professor F., de manera sobtada, va cridar a la tarima al nen B. que jo tenia al costat. El nen B. també tenia el “defecte” de portar ulleres. El nen B. va arribar a la tarima amb el cap baix, de manera lenta i por. El silenci era absolut a l’aula. En arribar i pujar a la tarima el “Sr.” F. va dir amb paraules contundents que s’apropés i deixes les ulleres damunt de la taula. L’estat de colera del “Sr.” F. va pujar sobtadament, es va aixecar i amb la ma oberta li va donar un cop a la cara que va provocar que el nen gires un quart de volta sobre si mateix. De manera igualment colèrica li va dir al nen B. que tornés al seu lloc. Un cop va el nen arribar al meu costat aguantant el plor i el dolor, el “Sr.” F. va continuar la classe de manera normal i en l’habitual silenci”

Aquest és un relat entre molts que us podríem explicar persones que avui som adults normals, professionals de diferents branques (incloent l’enginyeria, igual que els fills d’aquell home que va declarar a El País que, al seu parer, “los que le están denunciando (a Benítez) no son nadie”) i també persones que ens dediquem a la docència, fins i tot en departaments universitaris de Pedagogia. Persones adultes que havíem aconseguit més o menys oblidar el record amargant del nostre pas pel col·legi dels Maristes de Sants i que, arrel dels casos d’abusos sexuals denunciats, hem començat a destapar la capsa dels records, a confrontar-nos amb la nostra infantesa, a compartir-ho en les xarxes socials, a adonar-nos que no estàvem sols, que els nostres records obscurs eren semblants als de molts altres. I finalment ens hem decidit a escriure aquest article per compartir en públic les nostres reflexions.

Per tal d’oferir al lector una idea clara del què estem parlant hem fet un recull d’alguns records que aquests dies hem reviscut, no sense dolor, tristesa i compassió envers els nens que un dia vàrem ser:

-Castigar-te ja als 6 anys de cara a la paret, la primera setmana d’escola, per no saber resar el “padrenuestro”.

-Explicar a nens de 8 anys que els Reis d’Orient són els pares just dies després de rebre els regals, per part d’almenys dos docents.

-Rebre l’impacte al cap, a curta distància o llençada des de la taula del mestre, de la vareta de fusta amb la que anaven armats alguns d’aquests docents.

-Castigar de cara a la paret amb els peus ficats dins la paperera plena de deixalles.

-Forts calbots al cap propinats per sorpresa, per darrere, amb els artells.

-Un altre docent propinant brutals pallisses, alternant bufetades i cops de puny a l’esquena (si, si, cops de puny), per no respondre bé un exercici.

-Doloroses i llargues enganxades per les orelles o les patilles per fer posar-se dret o arrossegar al nen cap a la pissarra; ja a la pissarra, rebre cops o ser ridiculitzat per fer malament l’exercici.

-Fer recollir papers i escombraries del pati i ficar-los a les brutes papereres, rebent algun mastegot a la mínima distracció.

-Caminar a quatre grapes fins acabar amb mans i genolls raspats durant una classe d’educació física.

-Tancar un nen, que no era capaç de saltar el plínton, a dins dels seus calaixos i obligar a saltar-lo a la resta de la classe, sentint els plors del company tancat.

-Expulsar a empentes i cops a un nen fora de l’aula i, un cop al terra del passadís, buidar-li el
contingut de la cartera per damunt.

-Un docent culpant a tots els nens de la seva malaltia coronària; un altre amb el mateix problema anunciant que ja no pegava perquè el metge li havia recomanat tranquil·litat, encara que algun ventallot va deixar anar.

- Castigat a aguantar els llibres en braços en creu de cara a la paret mentre la classe discorria amb “normalitat”.

-No separar dos nens que s’estan barallant amb un objecte punxant, el professor va romandre impertèrrit fins que un dels dos nens començà a sagnar considerablement.

-Dividir el grup en “els llestos” i “els tontos”. Al final de curs fer passar “els llestos” a la tarima i propinar-los una sonora bufetada a cada un d’ells per compensar amb “els tontos”.

-Amenaçar-nos amb dir als nostres pares que ens compressin unes “braguitas” i ens duguessin a l’escola de les monges.

-Cops als armaris i portes, objectes llancívols i fins i tot algun teclat d’ordinador trencat per generar un ambient de terror.

-I moltes, moltíssimes, bufetades repartides, tant en unitats com en racions a mà oberta i alternant galtes, pels motius més absurds, com no menjar-se l’esmorzar, fer involuntàriament una mica de soroll al baixar la tapa del pupitre, no formar del tot bé les fileres al pati abans d’entrar a classe, preguntar alguna cosa al professor quan estava ocupat, tenir el pupitre o la cartera desendreçats, equivocar-se llegint, no encertar el resultat d’un exercici de matemàtiques, trigar a complir qualsevol ordre, etc.

Aquest és un resum dels mètodes pedagògics emprats a diari durant el nostre periple marista. No eren unes poques pomes podrides, sinó més de la meitat dels docents que exercien simultàniament al centre els que, en major o menor mesura, els aplicaven. Molts d'ells hi van treballar durant dècades. I alguns d'aquests individus no tant sols van ser docents, sinó que vergonyosament ostentaven el càrrec de director o sotsdirector del centre. Vés per on, com un dels recentment denunciats per abusos sexuals.

Avui dia, algun d’aquests casos podria haver comportat pena de presó. De fet, als anys 80 un d’ells semblava conscient de la gravetat del que feia. Alguns de nosaltres el vam sentir escopir literalment a l’aula que “¡me da igual si voy a la cárcel!”, just abans o després d’haver propinat uns quants cops a algun alumne que no es sabia la lliçó.

I precisament el nostre és el període i l’ecosistema en el que van tenir lloc moltes de les agressions sexuals denunciades, comeses presumptament per tres mestres del centre que, paradoxalment, van aparentar ser els escassíssims oasis d’humanitat en aquell desert. Depredadors que en un ambient així es senten com peix a l’aigua. I un shock per alguns de nosaltres que vam tenir a dos d'ells com a tutors.

És per això que ens causa dolor i ràbia sentir encara la sempiterna cantarella del prestigi, l’ideari i els valors d’aquesta institució, on realment no vam aprendre gaire o gens de bo. Els veritables valors i preparació acadèmica els hem anat adquirint després, afortunadament fora d’aquells murs.

No ens conformem amb excuses com “això passava abans”, en temps del franquisme, etc. Aquests maltractaments en van perllongar fins entrats els anys 90. I alguns del casos d’abusos sexuals denunciats van succeir en dates posteriors. Tampoc ens conformem amb allò de que “en altres centres també passava”. De moment, no en coneixem cap altre al nostre país on alhora passés tot això i que amb posterioritat sortissin a la llum tants casos d'abusos sexuals, i tant greus, com els destapats aquestes setmanes.

També discrepem fermament de les critiques bolcades per algunes persones contra mitjans de comunicació que han fet difusió dels abusos, pel simple fet de difondre els terribles testimonis per boca de les pròpies víctimes, crítiques exigint no convertir això en un fulletó. Ho seria si haguessin patit aquests abusos sexuals en les seves pròpies carns o en les d’un fill o filla? Com es pot sentir una víctima que veu menystinguda i reduïda a fulletó una experiència tant traumàtica, ocultada durant anys o dècades? Hem de seguir callant com sempre i per sempre?

No, no volem. Ja n’hi ha prou de por i de silenci. Ja n’hi prou d’exaltació d'un hipòcrita ideari edificat sobre uns pilars que es basaven més en la falta d’humanitat i de capacitat pedagògica i el menyspreu als menors que en el respecte i l’estima cap a als nens que predicaven. Un model que continua fent del silenci i l’ocultació un dels seus trets distintius. Per a nosaltres, la institució podrà començar a escriure des de zero el seu ideari quan reconegui públicament el mal causat i es depurin totes les responsabilitats, tant de mestres com de directius, en els casos dels delictes sexuals coneguts, hagin o no prescrit. I això, ara per ara, sembla poc probable. Mentrestant, tindrem ben arrelat al nostre cor el sentiment de que bona part de la nostra infantesa va ser lamentablement malmesa al centre dels Maristes Sants-Les Corts.

Signat:
Albert Aixalà
Carles Salvadó
Daniel Salvadó
Eliseu Carbonell
Jaume Grané
Jordi Bonet

dijous, 24 de març de 2016

NO SON ELS INDIVIDUS, ÉS LA INSTITUCIÓ



M'alegra molt haver vist, per fi, que no estic sol quan dic que la qüestió dels abusos sexuals a les escoles maristes no es redueixen ni es poden reduir al recurs fàcil i criminalment trampós de carregar les culpes als últims depredadors que han quedat al descobert (només gràcies als esforços de les víctimes, per cert) obviant la responsabilitat de la pròpia institució. Vaig sentir un cert alleujament en llegir que un articulista de El Periódico de Catalunya expressava una opinió coincident amb la meva, en aquest sentit. Però només va ser "un cert alleujament" allò que vaig sentir, perquè el gruix del tractament informatiu de tota aquesta Cosa segueix descansant en anar fent el recompte de vegades que els darrers depredadors van assaltar les seves captures.

Ja ha quedat clar que La Cosa ha estat passant al centre que la institució té a Sants (carrer Antoni de Capmany), al centre dit de Les Corts (carrer del Vallespir), al centre del Passeig de Sant Joan i a d'altres centres fora de Barcelona. I també ha quedat clar que estem parlant de situacións que s'han extès durant dècades en el temps. És a dir, estem parlant d'allò que se'n diu un vici estructural.

A l'ADN de tot això s'hi troba la perversió intrínseca de la institució. La institució ha permès que això passés; ha permès que es mantingués indefinidament; ho ha ocultat; ha intentat (i ha aconseguit en la immensa majoria dels casos) que les pròpies víctimes hagin estat còmplices de l'ocultació; ha tingut la barra de demanar que no es presentessin denúncies perquè aquestes suposarien un "cop molt fort per al prestigi de la institució", obviant de manera repugnant el cop encara més fort rebut pels afectats i que ha incidit en les seves vides... De vòmit.

La institució no només ha fet possible que Això passi, sinó que és en ella mateixa que estan creades, des del començament, les condicions per a que Això passi i es mantingui.

Una altra cosa que he trobat especialment immunda (i que fa gala d'un estil que no és nou, no siguem ingenus) és el que ha dit el portaveu i secretari de la Conferència Episcopal Espanyola que, després de parlar hipòcritament de "tolerància zero, col·laboració amb la justícia, proximitat a les víctimes i prevenció", tot això com si segles d'abusos d'eclesiàstics catòlics no haguessin existit mai, ha gosat esmentar també el "respecte exquisit a la pressumpció d'innocència" i ha arribat a referir-se al que ell en diu la "immensa trajectòria educativa dels maristes" tot afegint que "hem d'aixecar la veu en favor d'institucions que fa segles que defensen els més febles, sobretot en escenaris educatius on no hi ha una altra presència". Tot això a que faig referència en aquest paràgraf ho poden trobar als diaris del dia 26 de febrer de 2016 en relació a unes declaracions que el portaveu i secretari de la Conferència Episcopal havia fet el dia anterior.

¿Volen que els digui en què consisteix la "immensa trajectòria educativa dels maristes"? Doncs prenguin nota:

Des de 1817, en que un tal Marcellin Champagnat se'ls va inventar, s'han dedicat al proselitisme catòlic, com no podia ser d'una altra manera, és clar. L'educació com a formació integral de la persona en favor de la seva pròpia independència i del progrés tant individual com social, tal com l'entenem ara i com a mínim des del darrer quart del segle XX, se'ls en fot tres raves (o més) als maristes. La "immensa trajectòria educativa dels maristes" ha estat saturada d'una més que immensa supèrbia, des de la qual s'han constituït en portaveus de "la veritat", la seva "veritat", i en desqualificadors militants de tot allò i de tot aquell que no ha quadrat amb els seus "principis", si és que acceptem la convenció de que els maristes tenen principis. La "immensa trajectòria educativa dels maristes" ha consistit en ensinistrar, que no en educar, per a pensar "el que s'ha de pensar" i no pas una altra cosa; en èpoques més glorioses i per tal d'aconseguir aquest objectiu, no van dubtar en fer ús de la violència (a base de donar hòsties no precisament consagrades als seus alumnes - ostatges) i del discurs de la por (ja saben, allò de la condemnació eterna i del foc de l'infern, tot molt ben descrit per a assegurar-se de que tothom ho havia entès). En resum: "jo sóc portador de la veritat i tu ets un merda que l'ha d'acatar i punt". Durant tota la seva història, han aconseguit destrossar la vida de milers i milers de nens, és a dir, la vida de milers i milers de subsegüents adults. Aquesta és la "immensa trajectòria educativa dels maristes".

Potser sí que això es podria aplicar a qualsevol altre col·lectiu de desaprensius sectaris i no sigui just atribuir-ho només a ells; però seria igual d'injust diluir "l'abast de la seva gran obra" només pel fet que altres també han practicat i segueixen practicant infàmies similars.

Mentre estava acabant d'escriure aquest text me n'assabento (24 de març de 2016) que els nauseabunds maristes s'afegeixen a l'estratègia de la defensa d'un dels seus depredadors en el sentit de demanar al jutge que porta el cas que consideri prescrites catorze de les setze denúncies presentades contra ell. Aquests mateixos maristes ja havien intentat abans participar en el procés com a acusació particular, evidentment no per a acusar sinó per a defensar-se millor des de dins; ara decideixen sumar-se a la defensa del depredador, perquè contra menys denúncies que tinguin èxit menys possibles responsabilitats civils hauran d'enforntar. Vomitiu.

I ara sí ja acabo, però amb una recomanació: no es perdin la pel·lícula "Spotlight". No va 'només' dels maristes, el seu abast és molt més ampli, però tot el que es veu en aquesta pel·lícula és real i cau de ple en el cas. Qui n'ha escrit el guió sap perfectament de què està parlant. I el missatge de fons és el mateix que he expressat al començament: tot això no va de delictes individuals; va de podridura estructural.

Per cert, que a la pel·lícula és diu una frase tan real com tremenda; la transcripció aproximada és: "Si cal una comunitat per a formar un nen, també cal una comunitat per a abusar d'ell" ("If it takes a village to raise a child, it takes a village to abuse one").

Vagin digerint la frase. Si poden.

****************************

ENLLAÇOS DE SEGUIMENT A LA PREMSA:




dimarts, 8 de març de 2016

ABUSOS MARISTES - COMUNICAT



Aquest blog no ha publicat mai cap comunicat de cap formació política, però en aquest cas es fa l'excepció amb molt de gust. Només un comentari: el contingut d'aquest comunicat el podria signar qualsevol ben-nascut (categoria en què molts individus de la cúpula marista no hi entren; pel que fa a la 'no-cúpula', ja s'està veient). El que necessàriament hauria de passar és que ningú que tingui responsabilitats públiques, o aspiri a tenir-ne, és quedi només en el pla de les paraules. La seva obligació és actuar, sense matisos. Ah, i pel que fa als miserables que han causat, consentit, ocultat i protegit tot això, que no gosin insultar les víctimes "demanant perdó". Ni el tindran ni tenen cap dret a tenir-lo.


COMUNICAT DEL "CÍRCULO PODEMOS LES CORTS"

Barcelona a 01.03.2016

El Círculo de Podemos Les Corts ante los hechos acaecidos en el colegio Maristas quiere manifestar lo siguiente.

1.-Condenamos toda forma de abuso sexual a cualquier ser humano con un acento en este caso al tratarse de menores.

2.-Condenamos la práctica cobarde de guardar silencio por parte de la dirección del centro que al conocer los hechos no informaron con la formalidad debida a todos los estamentos, ya sean públicos como el Departament d'ensenyament de la Generalitat de Catalunya o a los propios padres del Centro, que debían haber sido sabedores de estos hechos para detectar y tratar, si procediese, otros posibles casos existentes.

3.-Entregamos todo nuestro apoyo a las víctimas inocentes que han sido tan cruélmente privadas de su niñez y a sus familias queremos darles visibilidad mediante este escrito acompañándolos en su dolor.

4.-Queremos manifestar como entidad política que estamos del lado de la parte inocente y vulnerable, con una clara vocación de realizar políticas activas y reales para dar soporte a la prevención y, ante las agresiones, dar soporte a las víctimas y dotar a la fiscalía de unas medidas protocolarias claras y justas de actuación.

5.-Uno de los principales motivos por los que existe Podemos es para dar voz a los que no la tenían y para luchar contra cualquier tipo de injusticia social. Es por ello por lo que nuestro Círculo, que es sensible al dolor y a las injusticias, ha tratado esta cuestión y ha visto necesario por unanimidad redactar y secundar el presente escrito con todo el cariño, respeto y consideración hacia las víctimas y sus familias.